ARTICLES
Valencians i marroquins: un retrobament antic i rural.
L’arribada d’alumnes procedents d’altres països és un fet enriquidor si les escoles compten amb una sèrie de recursos; si no, tot esdevé un desgavell que s’esmena de pressa i amb poc èxit. No m’estendré pas en la mancança de recursos ni en els dissortats atemptats terroristes comesos per una colla de bojos analfabets i venjatius .
Primer de tot, hem de bandejar els tòpics absurds i anar molt en compte- això sí- amb les afirmacions poc matisades que ens poden dur a crear una idea equivocada de d’ideari personal dels nostres veïns africans del nord.
Penso- humilment i sincera- que els valencians arribats a Catalunya com a treballadors i treballadores al món de l’educació, podem o coneixem millor que alguns catalans de ciutat la situació i vivència del poble àrab. L’ambient del carrer, el tarannà quotidià ens porta a enllaçar-nos amb el món rural. Nosaltres els valencians de Catalunya hem recuperat a la ciutat, a la gran metròpoli catalana i europea del nord el món antic, de la infantesa , gràcies a la contínua arribada d’un món rural, popular ple de colors, aromes i sentiments nous.
El seu món tradicional arriba al nostre món malalt, atrafegat i bojament competitiu. La riquesa cultural i humana , però, el seu " al•licient " econòmic obliga- fins i tot a les entitats bancàries- a fer-los ofertes adients a les seves característiques més personals i abans menystingudes. Sortosament ja ha quedat ben enrere l’estúpida idea que ens treien la feina. Són ells qui ens pagaran les nostres pensions i mantindran l’estat del benestar tan desitjat i esperat per tot arreu. Aquest antics dimonis amb banyes mantindran l’escola pública dempeus, amb més recursos en el futur, amb més colors, aromes i somriures nous de cada dia. L’arribada a les nostre escoles és un nou començament pel nostre país per dir-nos cap a on volem anar: qui som , què parlem i què estimem.
Com a valencià, també la seva llengua em porta als carrers del poble i als camps, als ormeigs del camp, a les sèquies de l’estiu; a un nou món català farcit d’antics i novells mots mil•lenaris que reneixen ara amb més força que mai.
Josep Ramon Gregori
A L'ENTORN DE LA DIVERSITAT A LES NOSTRES ESCOLES.
La realitat de la diversitat pel que fa als alumnes que tenim a hores d'ara als nostres
centres és, sobretot, d'origen marroquí, tot i que darrerament hi ha una gran arribada de
llatinoamericans. Cal distingir, tanmateix, entre els marroquins del nord, del centre i de més
al sud. Hi ha gran nombre de berbers, de parla rifenya, que han estatdissortadament,
poc
escolaritzats i deixats de la mà de Déu per la seva identitat pròpia. Hi ha moltes diferències
entres ells a banda de l'idioma. També, darrerament, han arribat alumnes de la Xina,
d'Amèrica del sud i de l'Europa de l'est. Aquests darrers han "gaudit" d'un ensenyament amb
una sèrie d'hàbits escolars normalitzats que els permet de tenir eines més fermes
d'aprenentatge.
La " problemàtica"si
es pot dir d'aquesta maneraque
tenim entre nosaltres és , sobretot,
el baix nivell d'escolarització de la majoria de l'alumnat procedent del Marroc, a causa de
la mancança de recursos educatius a l'escola pública , res a veure amb raons religioses i
culturals. Això cal deixarho
ben clar. Darrerament, però, estan arribanthi
nenes i nens amb
un bon nivell educatiu. Enguany, a més, tenim la sort de tenir una noia de 12 anys, originària
d'una ciutat a prop de la frontera algeriana que està fent uns progressos espectaculars. És
l'exemple d'una alumna musulmana, moderna, que es relaciona sense cap mena de
problema amb la resta de companys, que fa educació física sense cap mena de problema,
però que no vol renunciar pas a la seva identitat. Crec que és molt important el referent
d'aquesta "nova" generació de noies marroquines que trenquen , d'una vegada per totes, els
estúpids tòpics del mocador i altres malentesos mal intencionats. No hem de caure pas en
el parany de la prohibició del símbols religiosos com ocorre al país veí, seria totalment
contraproduent. És, doncs, una evolució lenta ,que requereix temps, de trencament amb les
generacions perdudes dels seus pares que han sofert l'opressió del seu propi règim i que
cerquen a Europa un futur millor. És clar que hi ha mancança d'adaptació, seria absurd
tancar els ulls davant de l'evidència, que hi ha el comentari que només viuen en comunitats
isolades, però és sovint perquè es dediquen a sectors que la resta dels ciutadans hem
renunciat a fer. Les dificultat econòmiques, la bogeria de la regularització de la paperassa
també els impedeix de tenir una salut mental que no els deixa veure més lluny de la feina de
cada dia, del suport que han de donar als seus fills, de la relació entre l'escola i al família
,l'alfabetització de les mares, peça fonamental en el desenvolupament escolar del nens i de
les nenes nouvingudes...
Pel que fa al seu aprenentatge de cada dia, intentem –a l'aula d'acollida dels centresque
se
sentin ben còmodes, estimats. Aquest és un primer pas imprescindible . La resta és bufar i
fer ampolles si tenim una mica de paciència, és clar. L'important, doncs, és que adquireixen
un nivell llindar de llengua per començar a seguir les classes, a comunicarse
amb el
professorat i companys ;ni que sigui al principi en un percentatge mínim. Hem d'explicar als
professors que no s'esverin, que no passa res , que l'important és que puguin tenir una
escolarització normal. Molts d'ells serà la primera vegada que facin un ensenyament reglat ,
democràtic i amb condicions. No podem pretendre que un alumne assoleixi conceptes que
no ha fet al seu país d'origen en pocs mesos. Hem de prioritzar la llengua oral i catalana
perquè el catalàja
que el castellà és la llengua dominant a foraels
obrirà les portes de bat
a bat en igualtat d'oportunitats. Cal, doncs, tenir paciència oriental i que tota la comunitat
educativa vetlli perquè les aules especials o d'acollida no esdevinguin un magatzem
d'alumnat irrecuperable que deambula desconcentrat pels passadissos, amb un plec de
fotocòpies o fitxes individuals , i que endarrereix l'ensenyament de l'alumnat " aborigen" del
país.
Jose
L’arribada d’alumnes procedents d’altres països és un fet enriquidor si les escoles compten amb una sèrie de recursos; si no, tot esdevé un desgavell que s’esmena de pressa i amb poc èxit. No m’estendré pas en la mancança de recursos ni en els dissortats atemptats terroristes comesos per una colla de bojos analfabets i venjatius .
Primer de tot, hem de bandejar els tòpics absurds i anar molt en compte- això sí- amb les afirmacions poc matisades que ens poden dur a crear una idea equivocada de d’ideari personal dels nostres veïns africans del nord.
Penso- humilment i sincera- que els valencians arribats a Catalunya com a treballadors i treballadores al món de l’educació, podem o coneixem millor que alguns catalans de ciutat la situació i vivència del poble àrab. L’ambient del carrer, el tarannà quotidià ens porta a enllaçar-nos amb el món rural. Nosaltres els valencians de Catalunya hem recuperat a la ciutat, a la gran metròpoli catalana i europea del nord el món antic, de la infantesa , gràcies a la contínua arribada d’un món rural, popular ple de colors, aromes i sentiments nous.
El seu món tradicional arriba al nostre món malalt, atrafegat i bojament competitiu. La riquesa cultural i humana , però, el seu " al•licient " econòmic obliga- fins i tot a les entitats bancàries- a fer-los ofertes adients a les seves característiques més personals i abans menystingudes. Sortosament ja ha quedat ben enrere l’estúpida idea que ens treien la feina. Són ells qui ens pagaran les nostres pensions i mantindran l’estat del benestar tan desitjat i esperat per tot arreu. Aquest antics dimonis amb banyes mantindran l’escola pública dempeus, amb més recursos en el futur, amb més colors, aromes i somriures nous de cada dia. L’arribada a les nostre escoles és un nou començament pel nostre país per dir-nos cap a on volem anar: qui som , què parlem i què estimem.
Com a valencià, també la seva llengua em porta als carrers del poble i als camps, als ormeigs del camp, a les sèquies de l’estiu; a un nou món català farcit d’antics i novells mots mil•lenaris que reneixen ara amb més força que mai.
Josep Ramon Gregori
A L'ENTORN DE LA DIVERSITAT A LES NOSTRES ESCOLES.
La realitat de la diversitat pel que fa als alumnes que tenim a hores d'ara als nostres
centres és, sobretot, d'origen marroquí, tot i que darrerament hi ha una gran arribada de
llatinoamericans. Cal distingir, tanmateix, entre els marroquins del nord, del centre i de més
al sud. Hi ha gran nombre de berbers, de parla rifenya, que han estatdissortadament,
poc
escolaritzats i deixats de la mà de Déu per la seva identitat pròpia. Hi ha moltes diferències
entres ells a banda de l'idioma. També, darrerament, han arribat alumnes de la Xina,
d'Amèrica del sud i de l'Europa de l'est. Aquests darrers han "gaudit" d'un ensenyament amb
una sèrie d'hàbits escolars normalitzats que els permet de tenir eines més fermes
d'aprenentatge.
La " problemàtica"si
es pot dir d'aquesta maneraque
tenim entre nosaltres és , sobretot,
el baix nivell d'escolarització de la majoria de l'alumnat procedent del Marroc, a causa de
la mancança de recursos educatius a l'escola pública , res a veure amb raons religioses i
culturals. Això cal deixarho
ben clar. Darrerament, però, estan arribanthi
nenes i nens amb
un bon nivell educatiu. Enguany, a més, tenim la sort de tenir una noia de 12 anys, originària
d'una ciutat a prop de la frontera algeriana que està fent uns progressos espectaculars. És
l'exemple d'una alumna musulmana, moderna, que es relaciona sense cap mena de
problema amb la resta de companys, que fa educació física sense cap mena de problema,
però que no vol renunciar pas a la seva identitat. Crec que és molt important el referent
d'aquesta "nova" generació de noies marroquines que trenquen , d'una vegada per totes, els
estúpids tòpics del mocador i altres malentesos mal intencionats. No hem de caure pas en
el parany de la prohibició del símbols religiosos com ocorre al país veí, seria totalment
contraproduent. És, doncs, una evolució lenta ,que requereix temps, de trencament amb les
generacions perdudes dels seus pares que han sofert l'opressió del seu propi règim i que
cerquen a Europa un futur millor. És clar que hi ha mancança d'adaptació, seria absurd
tancar els ulls davant de l'evidència, que hi ha el comentari que només viuen en comunitats
isolades, però és sovint perquè es dediquen a sectors que la resta dels ciutadans hem
renunciat a fer. Les dificultat econòmiques, la bogeria de la regularització de la paperassa
també els impedeix de tenir una salut mental que no els deixa veure més lluny de la feina de
cada dia, del suport que han de donar als seus fills, de la relació entre l'escola i al família
,l'alfabetització de les mares, peça fonamental en el desenvolupament escolar del nens i de
les nenes nouvingudes...
Pel que fa al seu aprenentatge de cada dia, intentem –a l'aula d'acollida dels centresque
se
sentin ben còmodes, estimats. Aquest és un primer pas imprescindible . La resta és bufar i
fer ampolles si tenim una mica de paciència, és clar. L'important, doncs, és que adquireixen
un nivell llindar de llengua per començar a seguir les classes, a comunicarse
amb el
professorat i companys ;ni que sigui al principi en un percentatge mínim. Hem d'explicar als
professors que no s'esverin, que no passa res , que l'important és que puguin tenir una
escolarització normal. Molts d'ells serà la primera vegada que facin un ensenyament reglat ,
democràtic i amb condicions. No podem pretendre que un alumne assoleixi conceptes que
no ha fet al seu país d'origen en pocs mesos. Hem de prioritzar la llengua oral i catalana
perquè el catalàja
que el castellà és la llengua dominant a foraels
obrirà les portes de bat
a bat en igualtat d'oportunitats. Cal, doncs, tenir paciència oriental i que tota la comunitat
educativa vetlli perquè les aules especials o d'acollida no esdevinguin un magatzem
d'alumnat irrecuperable que deambula desconcentrat pels passadissos, amb un plec de
fotocòpies o fitxes individuals , i que endarrereix l'ensenyament de l'alumnat " aborigen" del
país.
Jose
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada